Història

El nucli urbà d'Oristà té els seus orígens en època medieval a recer de l'església de Sant Andreu d'Oristà, documentada des de l'any 942.

No va ser fins al segle XVII quan el nucli va créixer d'una manera important, tot i que aquest creixement es va aturar amb el tràgic pas de les tropes filipistes el 7 de febrer de 1714, quan van cremar diverses cases i espoliar béns, especialment a l'església.

Després de 1714 es reconstrueix i s'eixampla el nucli d'una manera important (en són testimoni les nombroses llindes datades al segle XVIII i la reconstrucció de l'església parroquial, acabada l'any 1739), creixement que continua durant el segle XIX.

El mot Oristà sembla ser una relíquia de l'època ibèrica, però, segons alguns estudiosos de l'onomàstica, es tracta d'un topònim d'origen preromà, ibèric.

El municipi d'Oristà no té coneixement de dades escrites anteriors al segle X, per als temps més antics cal basar-se en les troballes arqueològiques:

• Dues destrals de pedra i un raspador de sílex, 1700 i 1500 abans de Crist, que es guarden avui al Museu Episcopal de Vic.

• Monedes ibèriques de bronze i plata, segles II i I abans de Crist.

• Recipient de ceràmica d'època romana (Museu Perot Rocaguinarda).

Pels testimonis arqueològics trobats sabem que varen ocupar el municipi les civilitzacions Ibèrica i Romana.

El 21 de març del any 908 apareix documentat el Castell d'Oristà i desapareix de la documentació a les acaballes de segle XII. Els castells que es construïen el segle X no eren gaire més que una torre massissa, de planta quadrada o rodona al damunt d'una roca estratègica o una punta de muntanya i protegida de vegades amb un mur. En aquests tipus d'edificacions no s'usaven pas sempre la pedra i la calç en tota l'estructura sinó que en molts casos aquesta es completava amb parets de tàpia i amb uns aparells de fusta anomenats tapieres. Actualment, no és estrany que no quedi cap resta d'un castell que desaparegué el segle XII. També és considera que damunt les restes del castell s'hi construí primerament el 1450 l'església de sant Cristòfol i, més endavant, el 1722 l'església de Sant Sebastià.

L'origen del poblament fou el castell d'Oristà, amb un terme molt extens, que el 957 pertanyia a la canònica de Vic.

Llocs i fets: cronologia

• Castell Tornamira i Castell d'Olost. Al segle XI el terme fou fraccionat en dos castells, el de Tornamira i el d'Olost. L'actual municipi d'Oristà és dins el terme antic del castell de Tornamira.

• Sant Andreu d'Oristà. El 923 és té la primera notícia de l'església de Sant Andreu d'Oristà quan pertanyia al castell d'Oristà. Durant el segle XVI es van haver de fer reparacions pel mal estat d'alguns elements de l'església. La primera vegada que es parla d'una cripta romànica és al 1589.

• Sant Nazari

• Sant Salvador de Serradellops

• Cases de pagès

• Pestes s. XIV

• Terratrèmol s. XV

• Santa Maria de la Torre

• El 1611, el Lluçanès passà a ser sotsvegueria però Oristà formava part de la vegueria de Vic. Entre els segles XVI i XVII el poder fou repartit en tres jurisdiccions: la reial, la senyorial i l'eclesiàstica, amb constants interferències lògiques entre les tres. El veguer i el sotsveguer era l'autoritat màxima, nomenat pel rei, i administrava la justícia i vetllava per l'ordre públic. Exercia la seva autoritat sobre els batlles i consells locals. Durant aquests segles també hi hagué una forta immigració de francesos, a mitjans del segle XVI la població d'Oristà era de 200 habitants (l'any 1553 tenia una població de 189 persones) cent anys després havia més que doblat la població. El segle següent encara fou de creixement.

• Bandolers i Bruixeria. La bruixeria a Oristà tampoc queda exclosa, el 20 de setembre de 1561 la Santa Inquisició feu publicar un edicte a totes les esglésies del Bisbat de Vic demanant que es denunciessin “totes les cerimònies o altres coses que es fessin contra la fe catòlica”. Arran de les denuncies que es feren, aquell mateix any s'inicia a Vic un procés davant l'inquisidor general Diego Mesía de Lasarte. Tots els acusats ho foren per fer practiques de curanderisme, per conjurar les tempestes i pedregades, per usar indegudament l'aigua beneita per treure les erugues de les cols o per voler endevinar el futur. Les penes foren, en tots els casos, dir rosaris, dejunar alguns divendres, fer almoines o actes semblants.

• Sant Sebastià (1722)

• Industrialització. A partir les dues primeres dècades del segle XX, a Oristà hi havia dues industries tèxtils, una de seda “Cal Arnaus” tancada el any 1970 i l'altre de cotó “Cal Noguera” tancada l'any 1980, donant un cop molt fort a l'economia del municipi.

• Construcció carretera Casa Miquela-Sant Feliu Sasserra. El 1914 es construeix la carretera que unirà Casa Miquela amb Sant Feliu Sasserra passant per Oristà.

• Electricitat. A principis del segle XX  es constituí a Olost una companyia elèctrica, la “Hidroelèctrica de la Gavarresa, S.A.” la qual construí un embasament a la riera Gavarresa amb una resclosa d'uns 12 metres, on es produí electricitat per alguns pobles entre ells, Oristà i la Torre d'Oristà. El 1923 es procedia a la instal·lació de l'electricitat en els nuclis.

• Telèfon. El 24 de juliol de 1936 saquegen l'església i la casa rectoral, apilant tot el contingut: imatges, mobles, ornaments i la documentació de l'arxiu parroquial a la plaça Major i hi calen foc. L'endemà continuen amb els saquejos i pugen a saquejar Sant Sebastià més endavant es saquejar la capella de Sant Nazari. L'església parroquial quedà transformada en magatzem de proveïments.

• Clavegueram

• Carretera de la Torre. Quan darrerament es va restablir la democràcia al nostre país, Oristà estava format per 4 entitats de població i tenia una extensió de 71,4 quilòmetres quadrats. Aquestes entitats eren les següents: Oristà, la Torre d'Oristà, el Raval d'Olost i el Raval de Sant Feliu.

• Museu de terrissa catalana. Gràcies a la iniciativa de Ramon Boladeres de Prats i del rector d'Oristà mossèn Àngel Franquesa, amb la col·laboració de l'Associació Catalana de ceràmica i del Sr. Santiago Albertí. Es va inaugurar el 30 de novembre de 1981 un petit museu de terrissa i ceràmica, en els baixos de la rectoria, construcció del segle XVII, amb la finalitat de conservar i difondre aquesta tradició popular. Des de llavors, la col·lecció s'ha anat ampliat gràcies a diferents donacions, com la del Sr. Santiago Albertí. A més, des del 1990 el Museu Nacional de Ceràmica va cedir en dipòsit un important fons de l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona.

• Segregació del raval d'Olost. L'any 1992 va ésser segregat el nucli del Raval d'Olost, conjuntament amb uns terrenys adjacents, per a la seva agregació al municipi d'Olost, a tenor del Decret 112/1992, d'11 de maig de la Presidència de la Generalitat de Catalunya, pel qual s'aprovà oficialment l'expedient de segregació d'una part important del nostre municipi. En l'actualitat, Oristà consta administrativament de 3 entitats de població. Cada entitat està formada pels habitatges del nucli, o ens corresponent, i els respectius terrenys adscrits de l'ample disseminat, amb les nombroses cases de pagès que li pertoquen, que hi ha repartides per tota la seva geografia. Aquestes entitats de població són les següents: Oristà, la Torre i el Raval de Sant Feliu.

• Accés el eix transversal C-25. A finals del segle XX es construeix la carretera C-670 que enllaça el municipi d'Oristà amb l'eix transversal C-25, donant així un accés a una via rapida i de fàcil comunicació al terme.

• A principis del segle XXI, en ple moviment de la construcció, la Torre d'Oristà te un gran desenvolupament en la creació privada d'un polígon industrial i creació de habitatges.